El Bloc: el nacionalisme d´esquerra del país

Joan Mayol i Serra

Si alguna conclusió es pot tenir clara dels processos electorals viscuts en aquest segle a les Balears és que les certeses prèvies no existeixen, i que els encerts dels comentaristes són exclussivament les explicacions posteriors de l´incompliment de vaticinis i enquestes. Les properes eleccions, lògicament, inquieten. No n´hi ha per meys: Els ajuntaments, els consells i la Comunitat Autònoma tenen una capacitat de regiment del pais i del benestar dels ciutadans de primer ordre. Basta veure com ens han canviat les geografies a Mallorca i Eivissa en sols quatre anys, o el contrast dels models de desenvolupament urbanístic de Menorca i la resta d´illes. Cada quatre anys, s´ens obri una cruïlla, i la democràcia, inexorable, marca un rumb. S´ha invocat, amb arguments, que la primavera de 2007 és decissiva. Ho va ser la de 2003, i segurament ho tornarà ser la de 2011, però és ver: la propera és, ara, la més important, sense cap dubte.

Serà bo recordar quin va ser, segons l´opinió general, el motiu fonamental de la derrota històrica del progressisme a la major part de les Balears el 2003: l´electorat va donar l´esquena a una alternativa que havia donat mostra reiterada de desunió, de desencontres i de manca de complicitat, tant entre els partits que integràven el pacte com, en algun cas, dins dels propis partits. Al davant, com quasi sempre, una dreta sòlida, amb l´hegemonia indiscutible dels populars i, en tot cas, un paner alternatiu parat per replegar els vots que pels motius que siguin, a una o altra localitat, no van al sac gros. Han passat tres anys i mig: hauria d´haver estat prou temps per assimilar aquest fet, i massa poc per a oblidar-ho.

El panorama polític actual em permet una analogia amb els sistemes naturals, que tant m´interessen. Tots els naturalistes valoren molt la diversitat dels ecosistemes, però la ciència ens ensenya que un excès de diversitat (la que hi ha a un zoo o a un museu) és incompatible amb la seva funcionalitat biològica. Els ecosistemes poden colapsar per les extincions o per la manca d´estructura: no hi ha futur per una comunitat constituïda per animals i plantes un de cada espècie, encara que això sigui el màxim de divers!

El lector ja em pot veure la intenció: tot allò que contribueix a disgregar, afebleix, i ens aboca al bipartidisme espanyol, tan temible per a la continuïtat d´una manera de viure i entendre el món que probablement no és la millor possible, però és la nostra. L´esquerra i el nacionalisme estan farcits de benintencionats que amb la promoció de la més gran puresa i de l´idealisme incontaminat faciliten com a mínim una victòria imminent de la dreta i, tal vegada, posen en perill la viabilitat pràctica de les pròpies idees polítiques. Mentres els populars han aconseguit que les detencions de Massot i Hidalgo siguin percebudes pels seus com un atac partidista, i en conseqüència, els cohesionin i es permeten treure pit i tot, a les nostres files es discuteix el matís i la prelació de les telefonades per a justificar la dispersió d´opcions electorals. Patètic!

Recentment s´ha presentat la història dels 30 primers anys del PSM, un partit amb més escisions que victòries! Però és el que hi ha, és el patrimoni de tots els nacionalistes progressistes de les Balears, de tots els que l´han votat alguna vegada, perquè tots han contribuït a que hi sigui, i mantengui la tasca política. Les alternatives i les discrepàncies s´han resolt per vies democràtiques -les úniques vàlides- i ara sols hi ha dues posicions: fer feina pel país que volem des del nacionalisme d´esquerra, o, en definitiva, contra el nacionalisme d´esquerra del país, que necessita de totes les mans, cervells i cors per aconseguir tornar canviar allò que sembla inevitable. Em consta que hi ha portes obertes i mans esteses. Qualsevol passa en aquest sentit sería molt més positiva per al canvi polític que tot l´enrenou de la corrupció.

Joan Mayol és militant del PSM.

Diario de Mallorca

15/01/2007

La casa comuna del nacionalisme

Joan Mir

La tesi del fòrum anomenat Tercer Espai (que compta amb la meva adhesió) és que els interessos identitaris haurien de ser prioritaris entre els partits i organitzacions socials que es consideren nacionalistes. Això establiria complicitats entre ells i diferències amb els que primen l'eix dreta-esquerra

Si ho analitzam històricament, s'ha produït una paradoxa intrigant: quant a militants i votants, el PSM ha estat el partit més transversal de tots els que podem ubicar dins l'espai nacionalista, però el seu comportament ha estat, en els moments decisius, el d'un partit d'esquerres tout court. Es pot dir que en els seus millors moments electorals, gràcies exclusivament a l'habilitat dels seus líders, va arribar a ser gairebé la «casa comuna» del nacionalisme: només li mancà absorbir UM quan aquesta li ho proposà, i ERC en qualsevol moment. La coherència amb la qual defensà la llengua i la cultura feren oblidar a molts de militants i votants que es tractava fonamentalment d'un partit d'esquerres que per res del món (ni tan sols per patriotisme!) no s'entendria mai amb UM (les diferències amb ERC eren més qüestió de sectarisme). Malgrat la descol·locació de la cúpula dirigent, les bases del PSM convertiren aquest partit, per la via dels fets, en una cosa pròxima a la «casa comuna» del nacionalisme: allà on tot nacionalista autèntic havia de cercar aixopluc fos quina fos la seva tirada en temes econòmics i socials. Curiosament, però, la cohesió d'un partit tan divers era aconseguida amb una disciplinada identificació esquerrana: les excomunions no es produïren mai per excés o defecte de nacionalisme, sinó per dretanisme (jo mateix vaig ser expedientat, he sabut fa poc, per dretà). «És molt dretà» era l'acusació que garantia la unanimitat en els òrgans de govern si convenia expulsar o desacreditar algú. Érem ben pocs aquells que podíem soportar amb indiferència aquesta imputació. I resulta que això encara és vigent. Al PSM oficialista, el del Bloc, no li fa ni fred ni calor que els dissidents el titllin de poc nacionalistes pel fet d'unir-se a Esquerra Unida, però aquests, els de l'Entesa, no gosen fer res que els pugui fer passar per dretans. Curiosament, hi ha una dimensió moral en la traïció a l'esquerra, que desapareix quan «només» es tracta de laxitud nacionalista.

Sigui com sigui, la realitat és que ara hi ha quatre partits dins l'espai nacionalista (o tres, si el PSM en deserta amb Esquerra Unida). Massa opcions, si consideram les dimensions de l'agressió que patim i la precarietat dels nostres recursos. Aleshores hi ha un criteri (el dels nacionalistes pròxims al Bloc) que considera positiva l'existència de dos subespais: el nacionalisme de centre-dreta i el d'esquerra. I un altre criteri que desqualifica tota distracció de forces, que està per la unitat d'acció i que troba que no hi ha efectius més que per a una sola opció, necessàriament transversal. Naturalment, els militants (gairebé només els militants) de l'Entesa i d'ERC poden tenir opinions matisades al respecte, però l'adhesió sentimental a les pròpies sigles complica l'embolic.

Queda UM, el partit de més gruix de l'espai nacionalista, i ha reaccionat positivament davant la nova situació. Davant les desercions, el nacionalisme majoritari de Mallorca proposa la mateixa estratègia que el majoritari del Principat (CiU), que no és altra que la de la «casa comuna». No és cosa senzilla, especialment per a UM, que ha de fer molt de camí per arribar a ser la CiU d'aquí. I després encara haurà de fer els deures que CiU té pendents. Vegeu la magnífica reflexió que respecte a tot això publicava Marçal Sintes a l'Avui d'ahir. Està dedicada a CiU, però és evident que podríem traslladar-la perfectament a UM: «Si CiU opta al final per acollir-se a l'estratègia de la «casa comuna» que impulsa Artur Mas, la federació nacionalista ha de fer, al mateix temps i en paral·lel, una aposta decidida a favor de la pluralitat interna. La diversitat interna, el pluralisme, reclama un esforç sostingut per atraure i acollir sensibilitats diferents unides entorn d'una determinada concepció del catalanisme. Un catalanisme que no pot ser radical però que ha de tenir uns fonaments sòlids i creïbles. No es pot oblidar que la credibilitat és un dels actius més preciosos que algú pot posseir en política (...) Perquè el pluralisme que implica l'oferta de la «casa comuna» funcioni, la federació ha de ser capaç d'encarnar-lo ella mateixa. Això significa moltes coses, entre elles concertar i consolidar els plantejaments bàsics, fonamentals, així com donar poder i visibilitat a dirigents de la formació ara poc representats. Caldrà segurament canviar algunes mentalitats i corregir el rumb, una correcció no fàcil però ineludible si es pretén que l'estratègia de la «casa comuna» sigui més que un eslògan de manual de màrqueting». Amics d'UM: tant si ho dic jo com si ho diu un altre, són faves comptades.

Joan Mir. Professor de la UIB.

Diari de Balears

13/01/2007

Casa comuna

Josep Melià Ques

Si ens fixam en la conjuntura política d'ara mateix podríem dir que hi ha com una tendència inversa. Per una banda, hi ha la tendència del reforçament del bipartidisme. El protagonisme mediàtic, la potència econòmica i de poder dels dos grans partits estatals és tan immensa que fa difícil que hi creixi al seu costat cap altre espai o força política. Per una altra banda, ara mateix vivim una mica el desencís cap aquests dos partits. El PP i la corrupció cada vegada semblen més indissociables, la manera d'enfrontar el cas Andratx demostra una percepció de la política amb poc pes ètic per dir-ho d'una forma suau. El PSOE i la crisi de l'efecte Zapatero sembla que minva les expectatives electorals que alguns s'havien anat generant sobretot en base a la imprevista i sorprenent victòria del 14 de març de 2004. Tot i que el PSOE se la va pegar a Catalunya, a les recents eleccions a la Generalitat, el PSC ha sabut teixir una coalició de govern i com a conseqüència de la mateixa posar en entredit la capacitat de bastir majoria pel nacionalisme. Hi ha un clar intent intel·lectual des de fa temps, ara intensificat, de restar capacitat al nacionalisme com a tercer espai alternatiu a dreta i esquerra. Tot allò de parlar del que a la gent li interessa, tot allò d'abandonar el debat identitari, tot allò de tancar l'etapa de les reivindicacions per passar a les polítiques socials, tot això són temptatives de segar l'herba sota els peus del nacionalisme. Davant aquest atac, el nacionalisme tradicional i més potent que és el del PNB i, sobretot, per influència a les nostres contrades el de CiU; com reaccionen? Doncs diguem que s'ha obert un període de reflexió. Alguns voldrien que la reacció posàs l'accent en una ubicació adequada dins el binomi dreta-esquerra. Alguns consideraran que a Catalunya un partit moderat liberal té espai. En la meva opinió aquesta resposta suposa assumir i interioritzar el discurs que li interessa al rival. Si el nacionalisme prioritza el debat ideològic clàssic se la pegarà; perquè el bipartidisme ha demostrat que una opció de centre com el Partit Reformista o el CDS no tenen suficient coixí sociològic i ha demostrat que una opció d'esquerra alternativa està cridada a la satel·lització i a una lenta agonia. Uns altres però han fet una aposta estratègica que han llançat sota la denominació de la casa comuna. Es tracta en definitiva de retornar a l'essència del projecte, a fer convergir gent i grups amb diferents tradicions i sensibilitats dins una casa conjunta que es fonamenti sobre el nacionalisme. Es considera que només des d'aquesta priorització, només palesant que no només és important l'eix dreta-esquerra sinó que encara més important és l'eix nacionalisme-centralisme, només així el nacionalisme pot aspirar a la irrenunciable hegemonia. Aquí del que es tracta és, com en les enquestes, més que de resultats concrets, de saber encertar les tendències de fons. I en el fons el que jo veig és una voluntat dels que s'anomenen no nacionalistes a canviar el camp de joc als nacionalistes precisament per acabar amb ells. Si els duim al nostre camp de joc (dreta-esquerra) el nacionalisme s'atomitzarà i se residualitzarà. Si hem de continuar jugant a dos camps de joc, que és un poc el que ha passat fins ara, o si es prioritza el seu camp, aleshores, el bipartidisme no se confirmarà i s'estabilitzarà. Es pot pensar que tot això no té concrecions a les Balears. Pens que això és fals, també el nacionalisme balear viu en certa mesura aquesta perspectiva, lògicament que la viu des d'una posició de més feblesa que afegeix noves circumstàncies a la qüestió, de totes formes en el fons hi ha uns paral·lelismes que em semblen innegables.

Josep Melià Ques. Missèr.

Diari de Balears

11/01/2007

On són els principis d'ERC?

Fa tres anys que ERC va esmerçar els seus esforços en una campanya electoral centrada a motivar i il·lusionar la joventut. I els no tan joves també ens emocionàrem amb els missatges independentistes dels jerarques d'ERC. Però ara, una vegada han estat situats al poder, hem vist com han fet una altra campanya electoral, ambigua i desconcertant, alhora que els hem sentit dir que no, que no és l'hora de reivindicacions nacionals, tot i que s'identifiquen a una esquerra radical. Molt significatiu, tot plegat. No fa massa que ERC va modificar la seva ensenya, l'escut amb el qual s'identifica. Al llarg de la seva història ho havia fet altres vegades, però sempre preservant i respectant els tres referents: Esquerra, Republicana i Catalunya. Tres paraules que cadascuna ocupava una de les cares del triangle format pels colors de la senyera. Amb l'última modificació sols hi ha quedat la paraula Esquerra. Com aquell qui no vol, han eliminat les referències a la República i a Catalunya. Costa d'entendre aquest canvis tant profunds. És possible que ERC hagi volgut eclipsar els sentiments sobirans i republicans de les seves bases i de l'electorat? Què diria, al respecte, el seu fundador, l'avi, el president Francesc Macià? O com ho veu el molt honorable president Heribert Barrera? O els nostres pares, que van patir la guerra i van suportar anys d'empresonament pels seus ideals republicans i de defensa de Catalunya? I els que van donar la vida obeint directius i essent fidels als ideals d'ERC? Senyors d'ERC: ho sabeu, que a Catalunya no la salvaran ni les dretes ni les esquerres, sinó les conviccions nacionalistes? Ho sento... Sou uns botiflers!

Jordi Camps i Domènech.
Cartes al Director
Diari de Balears
09/01/2007

SOBRE PRUNES I LLAUGER

Lluis Segura

Aquests dies es publicaren al Diari de Balears dos articles d’opinió que parlen de l’espai nacionalista a Mallorca, d’aquest tercer espai que resulta després de descomptar els dos partits espanyols majoritaris. Molts son els comentaristes que han afegit, darrerament, les seves aportacions a aquest debat. Molts d’ells coincideixen a destacar que el sentiment i la vivència nacionalista a Mallorca te un arrelament important. No formen part d’aquest grup, tanmateix, els dos articulistes d’avui. Prunés i Llauger coincideixen a subratllar una feblesa i una debilitat que resulta mal d’entendre si del què es tracta és d’encoratjar uns suposats futurs electors

Una de les raons que expliquen la perspectiva de feblesa que amb què els dirigents del Bloc contemplen el tercer espai rau en la seva insistència a deixar fora de joc a, probablement, més de la meitat dels interessats en treballar per l’autogovern de Mallorca. Obliden, no se si deliberadament, que el nacionalisme és, per tot arreu, una reivindicació de les classes mitjanes emergents, classes que potser veuen amb una certa desconfiança posicionament potser extrems. El PSM, durant molts dels darrers anys, va entendre que només des de la centralitat en qüestions socials es podia créixer i aspirar a ser una opció de govern. Tanmateix, tots els esforços en aquest sentit es van llençar el dia que es va decidir que qualsevol excusa era bona per tal de desfer-se d’una part, quasi la meitat, del partit que resultava molesta per als interessos personals de la cúpula.

El que l’electorat d’aquesta comunitat sap, avui, és que ens trobam davant els darrers crits i alens de dos essers ferits de mort per les seves pròpies urpes. Esquerra Unida i el PSM son dos organismes que han decidit suïcidar-se i que demanen a una part de la societat que es suïcidi amb ells. Òbviament, a més d’irresponsable, és estúpid pensar que algú amb dos dits de seny els segueixi en la seva caparruda marxa cap al precipici.

Ni el PSM ni ningú te el monopoli del messianisme. Només els folls s’entesten en crides apocalíptiques davant amenaces de molins de vent. El seny, al contrari, ens obliga a la generositat i a visions a mig i llarg termini molt més obertes i per damunt de prejudicis personals. El tercer espai ha de ser prou ample per què s’hi sentin còmodes tant els nacionalistes de dretes com els d’esquerres. I així és la gent d’aquest país, per molt que quatre il•luminats insisteixin en dir el contrari. Potser alguns líders aferrats a interessos personals preferiran ser cap de rata abans que cua de lleó, però la crida del Tercer Espai és a la majoria social d’aquest país i, aquesta, ja fa temps que ha posat a cadascú en el seu lloc

Lluis Segura

La unitat necessària per al canvi

Bartomeu Carrió

Queden menys de cinc mesos per a les eleccions municipals i autonòmiques i el PSM-Entesa Nacionalista treballa perquè aquesta doble contesa electoral es guanyi. I per això, les dones i els homes del nostre partit varen prendre una decisió compromesa amb el país: apostar decididament per un canvi progressista de caràcter nacional, social i mediambiental.

Aquesta decisió es concretava en una crida a la unitat de totes aquelles forces i col·lectius d´obediència mallorquina. Una crida a la unitat sense exclusions. La situació del país, de la cultura i de la terra és prou difícil com per no veure que cal fer un esforç per assolir un ajuntament de Palma (i uns ajuntaments en general), un Consell de Mallorca (i uns Consells insulars) i un Govern de les Illes Balears que permetin salvar la llengua catalana, el medi ambient, l´economia i el patrimoni cultural, fent-ho tot compatible amb la justicia social i la convivència intercultural entre mallorquins i nouvinguts recents.

Davant l´actual situació d´emer-gència, reconeguda per l´existència de quantitat d´entitats i plataformes Per Salvar Mallorca, el PSM-Entesa Nacionalista ha proposat fer un Bloc de forces d´esquerra, nacionalistes i ecologistes. Un Bloc per Mallorca per facilitar el vot a la ciutadania honesta i compromesa amb els ideals defensats pel PSM durant més de 30 anys. Un Bloc per governar, per canviar l´estat actual de la societat mallorquina i de totes les illes.

Queden molts pocs mesos i els esforços s´han de dirigir a treure del poder el PP. Ara més que mai és necessari, i aquesta frase no és només un antic eslògan de campanya del PSM. És una realitat compartida; el nostre país no resistirà 4 anys més de PP al capdavant de les institucions. Així doncs, fem pinya i unim esforços deixant de banda divisions

La proposta de Bloc va en aquest sentit. És una proposta sense exclusions. Una proposta d´acord. Així va néixer i així està oberta encara. Una proposta per guanyar. Una proposta que ha posat nerviosos els conservadors de Mallorca. Una proposta, per tant, criticada. Una proposta que es vol neutralitzar ara creant la divisió dins l´esquerra nacionalista i ecologista.

Des de la Federació del PSM de Palma hem fet tot el que hem sabut perquè en aquest Bloc hi cabés tota l´esquerra nacional. Així ho decidírem en el passat Congrés de Palma. I així ho aprovàrem a l´Assemblea de Palma. En aquesta Assemblea (24 d´octubre) s´acordà seguir en la línia d´un Bloc obert i no excloent a ningú, i oferírem, per mitjà de reunions successives, un lloc de sortida a les eleccions municipals de Palma tant a ERC com a Entesa per Mallorca. Aquest lloc és, i així ho traslladàrem als interlocutors d´ERC i d´Entesa, el nostre número 2 de Palma, que seria el número 4 de la llista del Bloc per Palma.

Aquesta proposta va ser rebutjada per ambdues formacions però continua oberta a ERC-Palma i/o a Entesa-Palma mentre no s´hagin tancat les llistes electorals per part de la Federació palmesana del PSM. A més, pel que fa a la candidatura al Parlament de les Illes Balears, el nostre partit ja havia ofert a ERC el número 4 de la candidatura del Bloc per Mallorca, amb la possibilitat real que pogués obtenir representació parlamentària. Aquesta proposta també va ser, inexplicablement, rebutjada.

És per això que, en nom de la Federació de Palma del PSM-Entesa Nacionalista saludam i donam suport a les Plataformes que han sorgit darrerament per aconseguir la unitat de les forces d´esquerra i sobiranistes, i les convidam a fer feina per assolir l´objectiu de transformació d´aquesta societat que totes i tots anhelam.

Bartomeu Carrió Trujillano és secretari general de la Federació de Palma del PSM-Entesa Nacionalista.

Diario de Mallorca
6/01/07

Resposta a Miquel Rosselló

Josep Gomila

Des de fa unes quantes setmanes, a partir de la presentació de la iniciativa Tercer Espai per Mallorca, com a fòrum de debat polític, té lloc un debat prou interessant sobre les estratègies i els posicionaments polítics del nacionalisme a Mallorca. Des d'aquest fòrum pensam que és ben necessari que se generin el màxim d'aportacions i es contraposin opinions en relació a aquesta qüestió no només des de l'àmbit polític del nacionalisme sinó també des de posicionaments polítics situats fora d'aquest àmbit, com és el cas del Sr. Miquel Rosselló d'IU (Bloc), que va fixar la seva opinió en un article publicat la setmana passada en aquest mateix mitjà.

El Sr. Rosselló en el seu article defensa bàsicament tres idees en relació a aquesta iniciativa. En primer lloc manifesta, lògicament, el seu excepticisme en relació a la possibilitat de construir un sol espai nacionalista unit. Posició que no és gens estranya venint d'una persona que representa una formació que té una visió de la política on només existeixen dos espais polítics. Se'n recorden de la teoria de «las dos orillas»? Per tant, des d'aquest punt de partida no sorprèn que no se senti gens identificat amb la necessitat de creació d'un gran espai de trobada nacionalista.

No cal esser una gran especialista per observar com els dos espais o eixos polítics principals a la Unió Europea, la socialdemocràcia i el conservadorisme/democràcia cristiana, amb les diverses denominacions a cada un dels països, es diferencien de cada vegada menys en polítiques socials i econòmiques. Sense anar més enfora, algú ens podria il·lustrar sobre els paral·lelismes entre les polítiques seguides pels vicepresidents econòmics dels darrers governs espanyols, els senyors Rato i Solbes. És que hi ha diferències significatives? És clar que si ho comparam amb els posicionaments de les esquerres extremistes postcomunistes, la cosa és diferent. No serà que l'esquerra alternativa que ell pretén construir està lluny de la realitat política aclaparadorament majoritària que se mou dins Europa?

Si observam el debat polític que té lloc dins l'Estat espanyol, algú recorda una discrepància que hagi comportat algun enfrontament entre govern i oposició dins l'àmbit de la política econòmica? No hi ha dubte que el debat predominant dins l'agenda política és el que té a veure amb la forma d'estructurar o articular l'estat, allò que se sol denominar el debat territorial. Aquesta és la gran assignatura pendent que tenim a resoldre en el si de l'Estat espanyol d'ençà de la transició.

En conseqüència, des del nostre punt de vista, la distància que separa el centre dreta del centre esquerra en termes econòmics i socials és infinitament menor que aquella que els separa de les posicions defensades per l'extrema esquerra.

En segon lloc considera que així com entre UM i el PSM, segon ell hi ha un abisme, entre IU i el PSM hi ha una coincidència política quasi absoluta, atès que IU té molta capacitat de decisió autònoma respecte de la seva centra. Nosaltres pensam en canvi que, almenys en teoria, entre el PSM i IU hi ha un posicionament absolutament contradictori pel que fa a l'articulació nacional, mentre no es demostri el contrari. I en aquest sentit no val dir que IU de les Illes té autonomia de decisió i organització respecte de la seva central a Madrid, perquè una cosa és parlar dels plantejaments organitzatius i una altra molt distinta és parlar dels posicionaments ideològics. Des de la nostra òptica, seria perfectament possible que una organització completament autònoma des del punt de vista organitzatiu defensàs posicionaments nacionalment externs o aliens.

Finalment, segons el Sr. Rosselló, l'intent de construcció d'un espai polític nacional fort i unit és una quimera que només se defensa des de les Illes Balears. I per defensar aquesta tesi esmenta els casos del País Valencià i Galícia. Només des d'un posicionament tan allunyat del debat nacional es pot manifestar un desconeixement tan fort del tema per part del Sr. Rosselló.

En efecte, a Galícia només hi ha una opció nacionalista, eBloque Nacionalista Galego. Allò que el senyor Rosselló deu desconèixer és que dins el BNG hi conviuen, també, grups polítics provinents del nacionalisme de centre com el Partido Nacionalista Galego i, fins i tot, Coalición Galega, una escissió del PP. I, per cert, el que no hi ha és ningú d'IU.

Pel que fa al cas deBloc Nacionalista Valencià, succeeix el mateix, el BNV va néixer de la unió de l'antiga Unitat del Poble Valencià, de centre-esquerra i del Partit Valencià Nacionalista, de centre-dreta. La unió tàctica que en aquests moments estan construint amb IU té una única finalitat instrumental: superar la barrera electoral del 5% a tot el país, que se va imposar des del PP i el PSOE per impedir que el BNV obtingués representació tot i que en alguna circumscripció supera amb escreix el 10%. Res a veure amb el projecte de construcció d'una esquerra alternativa que promou la formació política del Sr. Rosselló. Aquí, el nacionalisme sempre ha obtingut representació parlamentària. El que ho té més pelut és precisament la seva opció política.

En conclusió, la iniciativa política que ha promogut de forma molt intel·ligent IU ha consistit a dividir i parassitar, primer els Verds i després el PSM per aconseguir sobreviure davant la seva impossibilitat d'assolir representació. No hi ha dubte que té un gran mèrit. Essent l'opció minoritària, que està al límit de convertir-se en extraparlamentària, aconsegueix trencar i dividir altres partits a fi d'assegurar-se la supervivència. Per tant, malauradament pel nacionalisme, aquesta iniciativa de construcció d'una esquerra alternativa, haurà aconseguit donar oxigen al seu partit (PCE) a costa de xapar el PSM i atomitzar el nacionalisme illenc.

Josep Gomila i Benejam, portaveu de Tercer Espai per Mallorca

Diari de Balears

7/01/07

El Bloc: sobirania i progrés

Marta Prunés

Des del PSM-Entesa Nacionalista saludam el manifest de «Sobirania i Progrés» i, amb la «Crida per Mallorca», la pública arribada a les terres mallorquines de la plataforma -inicialment continental- que l'impulsa. Trobam entre els vostres portaveus persones amigues amb qui hem compartit anys de lluita i militància. Seguim en el mateix camí, perquè els vostres objectius són els nostres. Com vosaltres, en el PSM «compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena». Encara més, constatam, com vosaltres, que ens cal «la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació».

També pensam que, perquè aquest nou pas en la construcció nacional sigui possible, calen espais de transversalitat entre els partits polítics i un fort impuls de la societat civil. Però, sobretot, pensam, com vosaltres, que aquesta tasca ha de tenir present que el projecte sobiranista ha de ser «majoritari en la nostra societat».

Coincidireu amb nosaltres que cal una expressió política del projecte sobiranista o, com a mínim, una franca coordinació entre les distintes forces que, arreu dels Països Catalans, malden per aquest objectiu nacional. I coincidireu també a veure que els Països Catalans som una nació plural amb territoris en què, històricament, l'articulació del procés d'alliberament nacional ha adoptat formes i ritmes autòctons. L'arribada del sobiranisme a la majoria social ha de tenir present aquest fet: l'existència de societats plurals -històricament conformades- en el si de la nació.

El PSM-Entesa Nacionalista és un partit sobirà, mallorquí, que al llarg dels darrers trenta anys ha treballat per fer efectiu el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les Illes Balears en el marc dels Països Catalans. Nombrosos ajuntaments de les nostres illes signaren una moció en aquest sentit durant els primers anys noranta. El nostre partit impulsà aleshores una campanya que trobà ressò, fins i tot, entre alguns regidors i batles del Partit Popular. «Eren altres temps!» direu. Potser, però ens cal repetir, com Jaume III de Mallorca, «tenc fe en el meu poble» i no deixar anar mai la llum de l'esperança enmig de la dissort.

Quant a la situació política en el nostre àmbit d'actuació, l'illa de Mallorca, no se'ns amaga que l'espai polític sobiranista és petit i lamentablement fragmentat; la qual cosa condueix a la desorientació i el desànim d'una part important de la població que, tot i sentir fondament l'anhel de la llibertat nacional, sovint acaba abocant els seus sufragis a les urnes del dubtós vot útil. La tasca de destrucció del país, la terra i cultura que han emprès el PP i els socis d'UM no deixa espai per a la frivolitat.

Per aquest motiu, en el PSM ens hem proposat de bastir un espai polític que reuneixi el treball de totes les forces progressistes que comparteixin, entre d'altres, l'objectiu polític de fer efectiu el dret a l'autodeterminació. D'aquesta proposta n'hem dit el Bloc per Mallorca i ja ha començat a reeixir en els seus objectius. El Bloc uneix, de moment, els nacionalistes d'esquerra del PSM i una altra organització sobirana de l'esquerra mallorquina: Alternativa per Mallorca, producte de l'entesa entre Esquerra Unida de Mallorca i Els Verds. El Bloc (PSM-Alternativa) té en un lloc destacat del seu programa la defensa del dret a l'autodeterminació. Feim, per tant, tot el possible perquè aquest dret sigui assumit per una majoria de la població, fins i tot més enllà de l'espai estrictament nacionalista. La incorporació dels federalistes a la lluita unitària per la sobirania -colze a colze amb els sobiranistes i els nacionalistes d'esquerra- és, en aquest sentit, un èxit històric innegable. I sense precedents.

El Bloc per Mallorca és obert a tothom que comparteixi aquest anhel. Falten encara cinc mesos per a les eleccions i tot està per fer. Cridam, doncs, als companys d'Esquerra Republicana, als amics de l'Entesa i a tots els mallorquins que anhelen un govern nacional i de progrés per a aquestes illes que uneixin els seus esforços en aquesta proposta generosa de superació del partidisme i d'unitat nacional que es diu Bloc per Mallorca.

Compartim l'esperit i la lletra de la Crida per Mallorca quan denuncia l'anomalia «que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar juntes, o ser el bessó d'aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals». Per això el Bloc, convocant de la diada, és una crida permanent a la unitat de tots els que, com vosaltres, «aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar».

De moment, ja hem aconseguit que tres partits polítics que avui representen prop del quinze per cent de l'electorat mallorquí s'uneixin entorn d'aquest programa. Això no és encara una majoria nacional, però estam en el camí de reunir-la, tot cercant en el camí comú companys procedents de tradicions polítiques distintes que - si en el passat ens havien distanciat- ara s'uneixen en la lluita per un futur comú: la llibertat de les persones i dels pobles, el progrés social i la sostenibilitat ambiental. Per Mallorca, facem aquesta crida: treballem la unitat, eixamplem els espais. Facem Bloc!

Marta Prunés Vigo, secretària d'Organització del PSM-Entesa Nacionalista
Diari de Balears
5/01/07

LLAUGER NO VEU BÉ LES INICIATIVES DE LA SOCIETAT CIVIL

Llorenç Buades

Llauger criticà al Diari de Balears la crida de Sobirania i Progrés i la del Tercer Espai.Diu:"A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassinjuntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó queho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. Ino només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És adir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds".

A mí en canvi em sembla que no es va fer tot el possible perquè si bé és cert queuna part del PSM, ara Entesa, no volia un acord amb Alternativa, també és cert queERC si estava per la labor. Allò que volia Esquerra era participar en les mateixescondicions que les altres forces. Els referents electorals de fa quatre anys no sónun indicador fiable de que es repeteixin els resultats, com bé saben els dirigentsde PSM i Esquerra Unida-Verds, forces fracturades que durant la seva etapa de governvan generar el desencís de les seves bases i del seu electorat.La unitat en el Bloc es fa per salvar els mobles dels seu desencert que ha generattrencaments de diferent significat a les tres formacions, sigui Esquerra Unida(Corrent Roig), sigui Els Verds (Joan Buades, Margalida Rosselló), sigui el PSM(fractura d'Entesa i transferència prèvia de militants cap a ERC).

Esquerra Republicana, una de les poques forces polítiques creixents que sumenmilitància , il·lusió, i que no ha patit el desgast de govern mereixia més.Diu també Llauger en referència a la Crida per Mallorca (Sobiranis i Progrés:"Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons lesquals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme".

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir capdeclaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidènciaelemental que el Bloc va fracturar el PSM.

Del Tercer Espai no en vull opinar perquè són ells els qui han de defensar les sevesposicions, però allò que no puc consentir és que una iniciativa que sorgeix de laciutadania d'esquerres i que vol fer feina per la sobirania i per l'exercici deldret d'autodeterminació sigui malmenada per gent incapaç de valorar-la en positiu,per dirigents que en el cas de Llauger són directament responsables de la trencadissa del seu partit.

Un dirigent polític que es guia més pel que diuen els medis que per la gent que impulsa una causa no mereix cap consideració, ni és digne d'estar a cap institució.

Llorenç Buades

Gener/2007

Sobirania i Progrés, Tercer Espai

Miquel Àngel Llauger

A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassin juntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó que ho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. I no només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És a dir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds. Ningú no ens ha de donar els arguments que hem repetit més que ningú: que hi ha massa coincidències com per mantenir opcions en competència electoral, que la ciutadania progressista espera de nosaltres un esforç d'unitat, que la fragmentació només afavoreix la dreta, etc.

Apareixen ara, quan Alternativa Esquerra Unida-Els Verds i el PSM-Entesa Naconalista han constituït el Bloc per Mallorca, tot un seguit d'iniciatives i manifests que criden a la unitat. Per part de la Plataforma Sobirania i Progrés, es llança un manifest que lamenta que les forces polítiques nacionalistes «no puguin anar juntes o ser el bessó d'aliances més àmplies per afrontar les properes convocatòries electorals». Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons les quals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme. ¿Es pot tergiversar tant les coses fins a afirmar que un projecte d'unitat és culpable del fracccionament del que sigui? ¿Es pot oblidar que el Bloc va néixer com una iniciativa a tres bandes (PSM, Alternativa EU-EV, ERC) i que només ha quedat fora qui ha volgut quedar-hi, fins i tot després de rebutjar ofertes més que generoses? Més encara, ¿no resulta poc lleial presentar un manifest amb el qual poden estar d'acord moltíssimes persones i usar-lo després com a arma partidària, amb una tendenciositat inexistent al text que es dóna a firmar?

Després hi ha la gent del Tercer Espai, amb la seva insistència en eranking d'eixos: el primer article de la seva fe és que l'eix nacionalista-no nacionalista és absolutament prioritari sobre l'obsolet eix dreta-esquerra. Això els duu a rebutjar aliances amb forces que tinguin lligams amb partits d'àmbit estatal i que resultin d'un esquerranisme incompatible amb el seu somni d'un nacionalisme que connecti amb la centralitat sociològica, l'altre article de fe principal. Els plantejaments del Tercer Espai són més clars que els de la Plataforma Sobirana i Progrés: no amaguen que demanen una unitat que només és possible amb exclusions, especialment la d'Alternativa EU-EV. El seu menyspreu a l'eix dreta-esquerra els porta a incloure UM en la relació de forces polítiques que han de formar la desitjada unitat, un plantejament teòric que topa frontalment amb la realitat: per molt d'afany de centralitat sociològica que hi posem, ningú no es pot creure que es pot construir cap proposta política d'avanç en l'autogovern amb un partit que segueix donant suport, ara mateix, al govern de Jaume Matas i José María Rodríguez. I no parlaré de si la gent que estima el país aprecia les polítiques socials i territorials del govern PP-UM, perquè amb tanta prioritat de la qüestió nacional sobre l'eix dreta-esquerra podríem arribar a la conclusió que aquestes són minúcies irrellevants des del punt de vista nacional.

Tanta de dispersió d'iniciatives i de crides a la unitat no ens han de fer oblidar el principal: que el Bloc per Mallorca és l'intent més sòlid i seriós d'unitat del nacionalisme progressista, l'esquerra alternativa i l'ecologisme polític que aquest país ha conegut en dècades, i que la resta, agradi o no, és donar avantatges al rival.

Miquel A. Llauger. professor
Diari de Balears
05/01/07

IU I EL BLOC NACIONALISTA

Miquel López Crespí

Dins l'àmbit de l'antiga direcció carrillista i prosoviètica de les Illes, en el cap dels antics secretaris generals illencs del PCE i membres de la direcció del prosoviètic PCPE d'Ignacio Gallego, parlam concretament de Josep Valero i de Miquel Rosselló, s'ha donat un canvi important. Si fins fa pocs mesos les pressions de tots els antics responsables del PCE, és a dir de Pep Vílchez, el mateix Valero, MiquelRosselló o Manolo Cámara anaven enfocats a insistir en la repetició de la coalició Progresistes, ara el discurs ha mudat. De cop i volta, llegint els articles que Josep Valero i Miquel Rosselló han anat publicant ens adonam que, inesperadament, i vist i comprovat que el PSM no trobava convenient la repetició d'un experiment fracassat, han fet seva una idea que circula de ja fa molt temps entre les fileres dels militants i simpatitzants del nacionalisme d'esquerra: la creació d' un BlocNacionalista Alternatiu. La idea no és nova ni es cap genialitat especial dels Valero-Rosselló.

Les situacions són prou diferents. A les Illes arribam a la possible i hipotètica constitució d'aquest Bloc Nacionalista després d'anys d'abandonaments d'idees i principis per part del carrillisme illenc, dels mateixos que ara diuen de boca enfora que volen encapçalar una plataforma de lluita nacionalista. No sé si aquesta proposta copiada al Bloc Nacionalista Gallec arribarà a temps per a salvar algunes cadiretes. El cert és que la unitat és necessària i, per sort, hem vist recentmentla constitució de la Plataforma de Plataformes, l'organització que agrupa tots aquells grups que, en l'acció, són al carrer per a preservar la nostra terra de l'especulació i de l'acció nociva de les màfies polítiques i econòmiques que estan destruint Mallorca. Aquesta és la unitat per la base a la qual donam suport sense cap mena de dubtes. El problema del Bloc Nacionalista que proposa l'antiga direcciódel PCE i del prosoviètic PCPE d'Ignacio Gallego és saber amb els motius que elsporten a abandonar la propaganda a favor de Progressistes per a substituir-la per ladel Bloc Nacionalista.

Tot fa pensar que els nervis preelectorals ja són a flor de pell. Pel que sembla la possible caiguda d'Esquerra Unida en l'extraparlamentarisme més extremat els fa apropar-se a les tesis defensades per determinats sectors del PSM. Però aquesta pressió electoral sobre el PSM només evidencia la debilitat i la por dels dirigentsd'EU a restar fora de les institucions amb tota la pèrdua econòmica i de privilegis que això comporta. La por i les presses electorals són males conselleres. Els antics dirigents del PCE haurien de saber que aquesta velocitat summament accelerada per a enllestir un nou invent electoral que els permeti salvar els mobles potser no contribueix a la necessària unitat de l'autèntica esquerra mallorquina. Haurien deser conscients que, per desgràcia per a un projecte alternatiu a la dreta depredadora que ens malgoverna, pressionar de forma tan ferotge als hipotètics aliats només fa veure el llautó electoralista de la proposta. I no és això el que el ciutadà d'esquerra de les Illes vol en aquests moments.

Per part ni banda, exceptuant els articles propagandístics que comentam, no es veu el necessari contacte amb els moviments socials, amb el moviment antimundialitzador,amb les plataformes que lluiten activament contra la dreta i el neoliberalisme dominant. El camí no és el de una fictícia unitat per la cúpula de les formacions que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, tudant dècades d'esforços imobilitzacions populars. El camí segurament podria anar envers una possible refundació de l'esquerra nacionalista i alternativa de les Illes. Un projecte basat, a part del necessari programa alternatiu, en la inicial dimissió de tots els dirigents que feren fracassar el Pacte de Progrés, en assemblees de base, democràcia directa i participació de tots els grups i moviments de l'esquerra alternativa deles Illes, elecció d'una nova direcció que no tengués res a veure amb els anys de desmobilització i consens amb la dreta des de la transició i els pactes amb el franquisme reciclat. Una nova esquerra per a una situació igualment nova.

Crec, i és una opinió ben sincera, que fer muntatges propagandístics des de les cúpules fracassades no portarà enlloc.

Miquel López Crespí, escriptor

01/01/07

ERC i l'Entesa

Miquel Payeras

Despús-ahir ERC presentà les seves credencials per fer part de la carrera electoral balear cap al 2007. Unes dues-centes persones s'ajuntaren per proclamar Bernat Joan com a cap de llista de la candidatura autonòmica per Mallorca i Joan Llado com a cap de la del Consell mallorquí. Amb la presència del secretari general de la formació general, Joan Puigcercós. La direcció del qual és evident que ha desplaçat la influència que tradicionalment tenia Josep Lluís Carod-Rovira entre les fidels independentistes illencs. No debades, Puigcercós ha aparegut a Palma a cada moment important, durant els últims mesos, en què ERC ha anat definit la seva estratègia illenca. No deu ser cap casualitat

Per a un partit petit i extraparlamentari no és bo de fer ajuntar dues-centes persones

Fins i tot per algun amb representació tampoc. És molta gent. I, sobretot, pel que se veia a les fotos, era gent majoritàriament jove. Una, diguem-ne, geografia humana que contrasta fort ferm amb la que -segons conten- se va poder veure a la festa de presentació del Bloc, el 25 de novembre, a la qual la mitjana d'edat era bastant alta. La comparació -segur que injusta- entre els activistes d'ERC i Bloc no significa necessàriament res, però és una manera, com qualsevol altra, de relacionar dues formacions el xoc entre les quals podria condicionar considerablement el resultat de les eleccions del proper mes de maig a Mallorca i, per tant, a tot Balears.

A l'assemblea d'ERC de divendres, hi era present Jaume Sansó, el batle de Vilafranca que fa mig any encara era el president del PSM i que ha estat un dels fundadors de l'Entesa. Partit amb el qual els independentistes intenten arribar a una acord general per fer coalició l'any que ve. Ja veurem si ho aconsegueixen o no. Pareix que com a mínim a Palma podria quallar. L'aportació eventual d'Entesa a ERC no implicaria una allau de vots, com és bo d'imaginar, però sí que li donaria una imatge interessant per als republicans. A vegades, en política, els vots immediats no ho són tot. I per a ERC en especial l'aposta no és tant per les eleccions de d'aquí cinc mesos com a més llarg termini. Per això els interessa conrear una imatge que Entesa els podria ajudar molt a assolir. Salvant les distàncies i les diferències és com l'interès d'EU per Els Verds. Els ecologistes no aporten vots -o no gaires, almanco- però sí imatge imprescindible per al procés de refundació que EU inicià ja fa anys. Doncs, més o manco és una aportació d'aquest calat el que podria donar Entesa a ERC. No tant per la immediatesa de la contesa electoral com, molt més, pel futur.

Llegint certs articles -la majoria en aquest mateix diari-, parlant amb gent nacionalista i sobretot notant els moviments de fons que se produeixen dins del nacionalisme al marge dels partits amb representació -PSM i UM- és impossible no adonar-se d'aquest estat d'ànim que ERC està liderant. En síntesi: que el futur del nacionalisme a Mallorca i a Balears necessita una estructuració orgànica diferent a les tradicionals -PSM i UM- i que ja no serveixen exclusivament les tesis del pragmatisme polític sinó que cal apostar per l'enfortiment ideològic. Dir en d'altres paraules: que les eleccions de 2007 no són la fi de res. No se pot saber quanta gent participa d'aquesta idea. Però el que és cert -i al contrari del que a vegades ha comentat servidor- és que és molta més de la que pareixia fa uns mesos. Si ERC i Entesa s'unissin sens dubte l'estat d'ànim nacionalista referit tendria un canal polític seriós al qual votar, i si bé no és previsible que pogués assolir representació autonòmica ni insular sí que les dues-centes persones a l'acte d'ERC fan intuir que podria tenir una importància determinant per al futur del Bloc, és a dir restar-li molts de vots, i escons. Des d'un punt de vista de l'estratègia de guanyar la representació del nacionalisme -i deixant de banda el pragmatisme polític que anima altres nacionalistes: fer fora el PP com sigui el 2007 perquè si no, diuen, el 2011 ja no existirà cap país pel qual treballar- és una aposta que no cal menysprear.

No hi ha dubte que l'èxit d'ERC-Entesa a costa del Bloc podria tenir implicacions de rebot gens agradables per a cap nacionalista, a les urnes. Tothom ho sap. Tanmateix, a vegades en política saber perdre unes eleccions te pot donar camí pel futur, així com, a l'inrevés, no saber guanyar-ne unes altres et pot suposar la fi. Com ja ha passat.

Miquel Payeras es periodista

Diari de Balears

31/12/06