La casa comuna del nacionalisme

Joan Mir

La tesi del fòrum anomenat Tercer Espai (que compta amb la meva adhesió) és que els interessos identitaris haurien de ser prioritaris entre els partits i organitzacions socials que es consideren nacionalistes. Això establiria complicitats entre ells i diferències amb els que primen l'eix dreta-esquerra

Si ho analitzam històricament, s'ha produït una paradoxa intrigant: quant a militants i votants, el PSM ha estat el partit més transversal de tots els que podem ubicar dins l'espai nacionalista, però el seu comportament ha estat, en els moments decisius, el d'un partit d'esquerres tout court. Es pot dir que en els seus millors moments electorals, gràcies exclusivament a l'habilitat dels seus líders, va arribar a ser gairebé la «casa comuna» del nacionalisme: només li mancà absorbir UM quan aquesta li ho proposà, i ERC en qualsevol moment. La coherència amb la qual defensà la llengua i la cultura feren oblidar a molts de militants i votants que es tractava fonamentalment d'un partit d'esquerres que per res del món (ni tan sols per patriotisme!) no s'entendria mai amb UM (les diferències amb ERC eren més qüestió de sectarisme). Malgrat la descol·locació de la cúpula dirigent, les bases del PSM convertiren aquest partit, per la via dels fets, en una cosa pròxima a la «casa comuna» del nacionalisme: allà on tot nacionalista autèntic havia de cercar aixopluc fos quina fos la seva tirada en temes econòmics i socials. Curiosament, però, la cohesió d'un partit tan divers era aconseguida amb una disciplinada identificació esquerrana: les excomunions no es produïren mai per excés o defecte de nacionalisme, sinó per dretanisme (jo mateix vaig ser expedientat, he sabut fa poc, per dretà). «És molt dretà» era l'acusació que garantia la unanimitat en els òrgans de govern si convenia expulsar o desacreditar algú. Érem ben pocs aquells que podíem soportar amb indiferència aquesta imputació. I resulta que això encara és vigent. Al PSM oficialista, el del Bloc, no li fa ni fred ni calor que els dissidents el titllin de poc nacionalistes pel fet d'unir-se a Esquerra Unida, però aquests, els de l'Entesa, no gosen fer res que els pugui fer passar per dretans. Curiosament, hi ha una dimensió moral en la traïció a l'esquerra, que desapareix quan «només» es tracta de laxitud nacionalista.

Sigui com sigui, la realitat és que ara hi ha quatre partits dins l'espai nacionalista (o tres, si el PSM en deserta amb Esquerra Unida). Massa opcions, si consideram les dimensions de l'agressió que patim i la precarietat dels nostres recursos. Aleshores hi ha un criteri (el dels nacionalistes pròxims al Bloc) que considera positiva l'existència de dos subespais: el nacionalisme de centre-dreta i el d'esquerra. I un altre criteri que desqualifica tota distracció de forces, que està per la unitat d'acció i que troba que no hi ha efectius més que per a una sola opció, necessàriament transversal. Naturalment, els militants (gairebé només els militants) de l'Entesa i d'ERC poden tenir opinions matisades al respecte, però l'adhesió sentimental a les pròpies sigles complica l'embolic.

Queda UM, el partit de més gruix de l'espai nacionalista, i ha reaccionat positivament davant la nova situació. Davant les desercions, el nacionalisme majoritari de Mallorca proposa la mateixa estratègia que el majoritari del Principat (CiU), que no és altra que la de la «casa comuna». No és cosa senzilla, especialment per a UM, que ha de fer molt de camí per arribar a ser la CiU d'aquí. I després encara haurà de fer els deures que CiU té pendents. Vegeu la magnífica reflexió que respecte a tot això publicava Marçal Sintes a l'Avui d'ahir. Està dedicada a CiU, però és evident que podríem traslladar-la perfectament a UM: «Si CiU opta al final per acollir-se a l'estratègia de la «casa comuna» que impulsa Artur Mas, la federació nacionalista ha de fer, al mateix temps i en paral·lel, una aposta decidida a favor de la pluralitat interna. La diversitat interna, el pluralisme, reclama un esforç sostingut per atraure i acollir sensibilitats diferents unides entorn d'una determinada concepció del catalanisme. Un catalanisme que no pot ser radical però que ha de tenir uns fonaments sòlids i creïbles. No es pot oblidar que la credibilitat és un dels actius més preciosos que algú pot posseir en política (...) Perquè el pluralisme que implica l'oferta de la «casa comuna» funcioni, la federació ha de ser capaç d'encarnar-lo ella mateixa. Això significa moltes coses, entre elles concertar i consolidar els plantejaments bàsics, fonamentals, així com donar poder i visibilitat a dirigents de la formació ara poc representats. Caldrà segurament canviar algunes mentalitats i corregir el rumb, una correcció no fàcil però ineludible si es pretén que l'estratègia de la «casa comuna» sigui més que un eslògan de manual de màrqueting». Amics d'UM: tant si ho dic jo com si ho diu un altre, són faves comptades.

Joan Mir. Professor de la UIB.

Diari de Balears

13/01/2007