Casa comuna
Josep Melià Ques
Si ens fixam en la conjuntura política d'ara mateix podríem dir que hi ha com una tendència inversa. Per una banda, hi ha la tendència del reforçament del bipartidisme. El protagonisme mediàtic, la potència econòmica i de poder dels dos grans partits estatals és tan immensa que fa difícil que hi creixi al seu costat cap altre espai o força política. Per una altra banda, ara mateix vivim una mica el desencís cap aquests dos partits. El PP i la corrupció cada vegada semblen més indissociables, la manera d'enfrontar el cas Andratx demostra una percepció de la política amb poc pes ètic per dir-ho d'una forma suau. El PSOE i la crisi de l'efecte Zapatero sembla que minva les expectatives electorals que alguns s'havien anat generant sobretot en base a la imprevista i sorprenent victòria del 14 de març de 2004. Tot i que el PSOE se la va pegar a Catalunya, a les recents eleccions a la Generalitat, el PSC ha sabut teixir una coalició de govern i com a conseqüència de la mateixa posar en entredit la capacitat de bastir majoria pel nacionalisme. Hi ha un clar intent intel·lectual des de fa temps, ara intensificat, de restar capacitat al nacionalisme com a tercer espai alternatiu a dreta i esquerra. Tot allò de parlar del que a la gent li interessa, tot allò d'abandonar el debat identitari, tot allò de tancar l'etapa de les reivindicacions per passar a les polítiques socials, tot això són temptatives de segar l'herba sota els peus del nacionalisme. Davant aquest atac, el nacionalisme tradicional i més potent que és el del PNB i, sobretot, per influència a les nostres contrades el de CiU; com reaccionen? Doncs diguem que s'ha obert un període de reflexió. Alguns voldrien que la reacció posàs l'accent en una ubicació adequada dins el binomi dreta-esquerra. Alguns consideraran que a Catalunya un partit moderat liberal té espai. En la meva opinió aquesta resposta suposa assumir i interioritzar el discurs que li interessa al rival. Si el nacionalisme prioritza el debat ideològic clàssic se la pegarà; perquè el bipartidisme ha demostrat que una opció de centre com el Partit Reformista o el CDS no tenen suficient coixí sociològic i ha demostrat que una opció d'esquerra alternativa està cridada a la satel·lització i a una lenta agonia. Uns altres però han fet una aposta estratègica que han llançat sota la denominació de la casa comuna. Es tracta en definitiva de retornar a l'essència del projecte, a fer convergir gent i grups amb diferents tradicions i sensibilitats dins una casa conjunta que es fonamenti sobre el nacionalisme. Es considera que només des d'aquesta priorització, només palesant que no només és important l'eix dreta-esquerra sinó que encara més important és l'eix nacionalisme-centralisme, només així el nacionalisme pot aspirar a la irrenunciable hegemonia. Aquí del que es tracta és, com en les enquestes, més que de resultats concrets, de saber encertar les tendències de fons. I en el fons el que jo veig és una voluntat dels que s'anomenen no nacionalistes a canviar el camp de joc als nacionalistes precisament per acabar amb ells. Si els duim al nostre camp de joc (dreta-esquerra) el nacionalisme s'atomitzarà i se residualitzarà. Si hem de continuar jugant a dos camps de joc, que és un poc el que ha passat fins ara, o si es prioritza el seu camp, aleshores, el bipartidisme no se confirmarà i s'estabilitzarà. Es pot pensar que tot això no té concrecions a les Balears. Pens que això és fals, també el nacionalisme balear viu en certa mesura aquesta perspectiva, lògicament que la viu des d'una posició de més feblesa que afegeix noves circumstàncies a la qüestió, de totes formes en el fons hi ha uns paral·lelismes que em semblen innegables.
Josep Melià Ques. Missèr.
0 comentarios:
Publica un comentari