Joan Mir
La salut social i la malaltia identitària. La meditada i premeditada decisió d'ERC de girar full en les seves aspiracions sobiranistes per acompanyar el PSC-PSOE i ICV durant una legislatura que ha de ser monotemàtica, centrada en la política social, obliga a repensar el paper del nacionalisme d'esquerres. I la decisió del PSM de primar l'esquerranisme i no el nacionalisme en la seva política d'aliances afegeix urgència i interès a un debat que, per l'abast territorial de comportaments similars, haurà de ser general. He de reconèixer, però, que em fa una mica de vessa rebaixar-me a repetir obvietats com a arguments. Avui només suggeriré una reflexió fonamentada en una pregunta: si ens fixam en els països del nostre entorn geogràfic i econòmic... quins són els problemes més greus que patim, els socials o els nacionals? Tant els partits nacionalistes d'aquí com els del Principat neguen amb el seu comportament els problemes que han donat lloc a la seva existència. Tot és millorable, però socialment tenim una situació similar a la dels altres països desenvolupats, i, en qualsevol cas, els governs de dretes i els d'esquerres no tenen grans diferències en aquesta qüestió. En canvi, no hi ha cap poble de la Unió Europea de les dimensions del nostre que tengui tan pocs instruments per gestionar amb eficàcia problemes com el de la supervivència de la nostra llengua o el de la nostra supeditació cultural. Tant aquí com al Principat, els partits nacionalistes d'esquerres pixen a fora del test quan abandonen el front identitari.
L'interès dels nacionalistes. Som un lector àvid de les escasses noves que ens arriben sobre la situació nacional del Quebec, de Montenegro, d'Escòcia, de Kosovo... I us puc assegurar que m'interessa molt saber com evolucionen cap a la independència. Són processos que ens poden indicar camins cap a la solució dels nostres problemes. I fins fa poc, aquesta era la qüestió que preocupava els meus amics nacionalistes, tant si eren de tendències socialdemòcrates com liberals o conservadores. Ara, però, supòs que als polítics d'ERC o del PSM ja els deu interessar només si l'Scotish National Party s'ha aliat o no amb els laboristes per deixar els conservadors a l'oposició. Si aconsegueix la majoria absoluta, el nostres nacionalistes no tindran res a celebrar, segons sembla. Igual que passarà amb la situació del Quebec, de Montenegro o de Kosovo, territoris on allò que menys interessa és si guanya la dreta o l'esquerra. No serà gaire coherent interessar-se pels avenços i retrocessos dels pobles que lluiten per normalitzar la seva situació nacional i desentendre's de la nostra, com si ja la tinguéssim resolta. I, per cert, fa dos dies que el Parlament del Canadà va aprovar una moció on es reconeixia que el Quebec és una nació. Allà no baden.
L'esquerra real. Els partits fan proclames diverses, però és quan governen que realment els coneixem. I l'esquerra nacionalista ha governat al Principat durant el passat Tripartit i a Mallorca durant el Pacte de Progrés. Amb gran sorpresa i disgust he pogut comprovar que en molts de casos ha actuat com una esquerra passada, retrògrada i ancorada en mètodes que la història ha condemnat. El socialisme real, que és com s'anomena l'experiència dels governs comunistes, tenia unes característiques que no concordaven gaire amb la teoria del catecisme marxista: en la pràctica, els governs comunistes es distingien dels de les democràcies liberals més que res per l'intervencionisme. Els Estats Units existeixen perquè cadascú tenia un rifle a ca seva i així pogueren expulsar l'exèrcit colonial anglès: per això la possessió d'armes als USA és legal. Va ser la iniciativa ciutadana, i no cap govern (que no existia), la que creà, amb sacrifici i determinació, la nació americana. Per això és liberal. A l'URSS, en canvi, la desconfiança en la societat civil va ser la base del lideratge del Partit Comunista, i controlar-ho tot era la seva obssessió. El comunisme fou una catàstrofe, i si no hagués estat una religió hauria desaparegut. Les religions, però, no desapareixen pels errors dels oficiants, perquè allò que compta és la utopia final, sempre immaculada. Per això encara hi ha comunistes, per bé que aquells que habiten dins països capitalistes ja són inofensius perquè s'ocupen de les floretes i arrosseguen cinquanta anys de catarsis, revisionismes i autocrítiques. I quan formen part d'un govern solen actuar amb modèstia i discrecció. Just el contrari de la nova esquerra, que ja no és comunista, però va fer la catequesi en marxisme. L'esquerra nacionalista, aquí i al Principat, quan governa mostra, més encara que els comunistes, el llautó controlador, l'instint irresistible de depredador de tota inciativa cívica que no estigui completament intervinguda. «No et donarem ni cinc, perquè, això, no ho controlam», va ser una resposta ben habitual als nacionalistes que demanaven subvencions per a iniciatives nacionalistes. I això per no esmentar els intents d'aturar els meus articles.
25/11/06
RESPENSAR L'ESQUERRA DES DEL NACIONALISME (II)
Ser d'esquerres deu significar estar al costat dels febles. És, per tant, més una actitud que una ideologia. I en cada país i en cada circumstància demana una actitud concreta. Durant la guerra del 36, a l'estat espanyol, ser d'esquerres es traduïa molt especialment en capteniments democràtics, perquè, ni la Falange, ni el nazisme, ni el feixisme, no es consideraven a si mateixos moviments de dretes, sinó essencialment antidemocràtics. Cal matisar que anarquistes i comunistes entenien per democràcia coses distintes i, per descomptat, diferents de la democràcia burgesa o liberal (i és probablement per això que el Front Popular perdé la guerra); ser d'esquerres era, doncs, estar contra els totalitarismes «dolents», els que s'imposaven a Espanya, Alemanya i Itàlia. I, evidentment, no tenia gaire relació amb la pertinença a una determinada classe social (la part republicana de la meva família era més benestant que la part feixista, que era proletària, però devota). Durant la postguerra, les simpaties de molts demòcrates es dirigien cap a aquells que s'oposaven amb més determinació i efectius al franquisme, els comunistes, i fou per això que l'esquerra s'identificà amb el socialisme, concretament en la seva versió oposada a la propietat privada (principalment dels mitjans de producció: contra els empresaris, vaja). Marx, Engels, Lenin, Trotski, Mao, Althusser (entre els afrancesats), Hanneker (entre els saberuts) i el model autogestionari de Tito eren els fonaments del pensament esquerrà, tant a les aules de les universitats com a les fàbriques. Aleshores era fàcil associar l'esquerra a la idea de llibertat. Per això l'esquerra assumí, ara sabem que d'una manera superficial, les reivindicacions nacionals dels pobles ibèrics. Però aviat s'imposaren les prioritats i el triomf de Felipe González fou saludat pels Estats Units com la victòria dels «joves nacionalistes espanyols». Nacionalisme espanyol és allò que hi havia i hi ha dins el PSOE. I molta desorientació ideològica dins el comunisme, que per tal d'omplir el rebost programàtic s'aferra a l'ecologisme, al feminisme i a tot quant moviment alternatiu tregui el nas (okupes, art militant del tu ja m'entens, etc), tot amanit amb proclames federalistes, no posades mai a prova i probablement tan sinceres com el dret d'autodeterminació de què «gaudien» les repúbliques soviètiques. D'aquesta manera, les exigències identitàries deixaren aviat de comptar amb la comprensió de les esquerres espanyoles i, pel que podem observar ara mateix, foren assumides amb escassa convicció per les esquerres nacionalistes. Amb la traïció que això implica, perquè han abdicat de les llibertats nacionals quan aquestes perillen més que mai. El primer pacte de govern tripartit al Principat sentencià que les esperances d'ERC d'encaminar el PSOE cap al compromís federal i cap a l'acceptació de la plurinacionalitat d'Espanya eren fantasies sense fonament: cal fer-li present a ERC, cada dia, el recordatori d'aquest fracàs i de la seva ingenuïtat. El segon pacte, en canvi, ha determinat que la cosa no parava aquí, sinó que és el PSOE qui té capacitat per encaminar ERC cap a l'abandonament del nacionalisme com a tret fonamental i definitori de la seva ideologia i, sobretot, de la seva pràctica política. I també ha fet molt sectàriament figa l'esquerra catalana en els programes socials perquè es defineix, a remolc del moviment antiglobalitzador, contra el liberalisme, quan hi ha més liberals d'esquerres que de dretes; i perquè una política social eficaç necessita els recursos que Espanya espolia: «La millor política social és la independència», o «Perquè hi hagi patriotisme social, primer hi ha d'haver pàtria», són sentències que han hagut d'entomar els meus amics d'Esquerra des de l'autisme que els ha provocat el compromís amb Montilla.
La voluntat íntima d'estar al costat dels febles ja no es pot concretar en cap partit polític. La precarietat de l'estat de la nostra llengua i la nostra cultura, desesperadament febles, no deixondeix cap solidaritat en les esquerres espanyoles, molt preocupades, en canvi per la situació del poble palestí, per exemple, i aquesta és la seva impostura; i la política de pactes de les esquerres nacionalistes tampoc no permet afirmar que la nostra supervivència sigui la seva prioritat. De l'esquerra, en queda el tòpic, la marca de fàbrica, la fidelitat d'uns votants captius de la inèrcia de tradicions familiars o de lleialtats acrítiques, que tanquen els ulls davant l'evidència de l'engany. I els símbols. En queda una gran astúcia per tapar la política real amb gests simbòlics. La primera mesura «social» d'algunes conselleries d'ERC ha estat eliminar la bandera espanyola dels edificis oficials, cosa que els donarà vots. I, per part de Montilla, la primera mesura «social» ha estat obligar a reposar-les, cosa que també li donarà vots. I els artistes. En queden també els artistes: Terenci Moix o Manolo Vázquez Montalbán han estat objecte d'exèquies desproporcionades perquè, a més d'alguna altra qualitat notòria, eren escriptors d'esquerres (com si això tingués cap sentit).
Passa que ser d'esquerres ja és més una litúrgia que una convicció. Ser d'esquerres ja només vol dir pertànyer a un partit que s'anomeni d'esquerres (o socialista, o progressista), sense mirar-li el barram. Les desercions són comprensibles.
La moralitat que cal aprendre d'aquesta faula és la permanència de la duresa i l'agressivitat en el nacionalisme espanyol. És una característica del poble que els partits no poden ni volen modificar. Fou el poble espanyol (amb els polítics darrere) qui assumí la fatalitat de la pèrdua de Cuba sense voler ni tan sols contemplar la possibilitat de cedir-li una certa autonomia per evitar el desastre. I les coses no han canviat. És inútil la confiança en una solidaritat de les esquerres espanyoles. El poble no la permetrà mai: vegeu si no com castiguen les enquestes el més mínim titubeig en aquest sentit.
Diari de Balears09/12/06
