Tercer eix, tercer espai

Joan Mir

Dilluns passat, al Centre de Cultura de Sa Nostra, el Tercer Espai presentà el seu primer acte públic, un interessant debat entre els quatre partits nacionalistes presents a Mallorca. El presentador, Josep Gomila, expressà la voluntat d'aconseguir que aquests partits fonamentassin les seves actuacions en les complicitats que podrien trobar si establien el nacionalisme com a prioritat i no l'eix dreta/esquerra, que marca diferències entre ells (i proximitats amb partits estatalistes).

Realment, en sociologia política solen considerar-se també dos eixos: dictadura/democràcia i dreta/esquerra. Per als analistes de qualsevol país normal, aquests dos eixos basten per situar qualsevol partit en les coordenades polítiques. Els països que no són normals, com el nostre, que té una identitat nacional que no coincideix amb l'estatal, compten també amb l'eix centralisme/autonomisme, ben necessari per determinar tots els trets definitoris dels partits i elaborar-ne una taxonomia. I de la manera que van les coses crec que a Mallorca de cada vegada més tots tres eixos seran imprescindibles per mostrar possibles proximitats o distàncies entre els objectes socials, principalment (però no només) entre els partits polítics. Aquesta anàlisi ens pot permetre descobrir que entre l'aznarisme i l'anguitisme no tot eren diferències (de fet, s'entengueren), perquè probablement compartien la nostàlgia de la dictadura (Aznar la franquista, i Anguita totes dues, la falangista i la comunista), encara que uns eren de dretes i els altres d'esquerres. I els retrets que uns fan al PSM per entendre's amb Esquerra Unida, i els altres (o els mateixos) a UM pel pacte amb el PP, tenen probablement més relació amb la ubicació dels comunistes i els populars en el costat extrem de l'autoritarisme que amb les respectives definicions d'esquerres i dretes.

Al debat del Tercer Espai, el representant de l'Entesa, Gabriel Huguet, utilitzà la característica «nacionalista» per justificar la seva separació del PSM, que s'ha unit amb un partit «estatalista» com és Esquerra Unida. I utilitzà el seu «esquerranisme» per explicar les diferències que mantenen amb Unió Mallorquina.

El PSM indicà, implícitament, que havia prioritzat l'«esquerranisme» (per aliar-se amb EU) i no el «nacionalisme» (que hagués mantingut la cohesió amb els renovadors que ara són a l'Entesa). També expressà clarament que el seu model econòmic («esquerranisme») no coincideix amb el d'UM, i això impossibilita aproximacions. Mª Lluïsa Mascaró, la presidenta del PSM, fou molt contundent en la seva desqualificació del pacte d'UM amb el PP.

Les intervencions d'aquests dos polítics em deixaren una mica perplex perquè vaig trobar que exageraven les diferències i les possibilitats d'actuació en polítiques socials que, al meu entendre, compten amb un molt escàs marge de maniobra. Sorprenentment, les actuacionns socials que poden dur a terme els partits d'esquerres són insignificants al costat dels avenços del franquisme en aquest camp. Què es pot fer avui que sigui comparable amb l'establiment de la Seguretat Social o la demagògica congelació dels lloguers? No entenc gaire com partits que en matèria social no poden superar les mesures del franquisme gosen desautoritzar Unió Mallorquina en aquest camp. De fet, les polítiques econòmiques i socials no depenen gaire de la voluntat dels governants, sinó dels recursos i de la cultura de les societats, la pròpia i les de l'entorn immediat.

Les intervencions de Bernat Joan (ERC) i Bartomeu Vicens (UM) mostraren clarament que, independentment de la política d'aliances que s'acabi concretant, les diferències que mantenen en l'eix dreta/esquerra no són tan importants com per tapar les coincidències que mostren com a partits democràtics i anticentralistes que són.

Curiosament, si exigíssim, si més no, dues coincidències, el PP (dur, centralista i de dretes) només es podria aliar amb Esquerra Unida (dura, centralista i d'esquerres), mentre que aquesta també es podria entendre amb el PSOE (blan o democràtic, centralista i d'esquerres). El PSOE es podria entendre també amb el PSM, l'Entesa i ERC (democràtics, anticentralistes i d'esquerres) i amb UM (democràtica, anticentralista i de dretes); evidentment, no hi ha cap pacte que pugui incloure simultàniament UM i EU. Per contra, l'existència de dues diferències importants fan aparèixer com a poc comprensibles els pactes d'UM amb el PP i del PSM amb EU (aquest amb un anguitista com Grosske al davant, per si hi havia dubtes). Tot sembla indicar que el primer es comença a desfer mentre el segon es consolida. En aquest escenari futur, el PSM serà l'únic partit que fa rareses.

Joan Mir. Professor de la UIB.

Diari de Balears

23/12/06