De tercers espais
Josep Melià Ques
La posada damunt la taula d'un debat públic sobre el nacionalisme com a tercer espai alternatiu a dreta i esquerra, com a mínim resulta interessant a nivell conceptual i de reflexió. N'hi ha que diuen que aquest tercer espai ni es pot concentrar ni pot jugar sense més afegitons. És a dir, s'afirma que un tercer espai monopolitzat per una única força és impossible perquè hi ha nacionalistes de dretes i d'esquerres i perquè el nacionalisme per si sol no té prou gruix per fer de punt d'unió de persones i grups, i això perquè la gent també veu determinant l'ecologisme o les polítiques socials o el debat sobre si hi ha d'haver més presència en el mercat del poder públic. En relació a la concentració en una única força, això té sentit en la mesura que té sentit reivindicar el nacionalisme. Què vull dir? El que vull dir és que el nacionalisme neix i existeix en la mesura que hi ha una situació d'anormalitat, en la mesura que hi ha una nació minoritzada que vol canviar una situació existent que considera negativa per a la seva supervivència. Quan s'assoleix la normalitat el nacionalisme com a tret característic de l'oferta política desapareix. A alguns dels països minoritzats amb forta consciència nacional certament que hi ha més d'un partit nacionalista i dins aquesta diversitat n'hi ha algun que es proclama d'esquerres. El tema però és que en aquest cas el nacionalisme majoritari no es passa la vida debatent sobre si és d'esquerres o de dretes; són nacionalistes i prou. Si no fos així no s'entendria per posar un exemple el pacte Partit Nacionalista Basc (PNB) i Esquerra Unida. Segons els crítics del tercer espai aquest pacte és com un pecat capital perquè suposa la col·laboració amb la dreta nacionalista. Durant els anys de majoria absoluta de CiU i mentre ERC era gairebé testimonial, a Catalunya bàsicament només havia una gran força nacionalista d'ample espectre. Això però en relació a les nacionalitats amb més consciència del nostre entorn. Si anam a casos no tan potents, veurem que la concentració ha estat una aposta estratègica que ha funcionat a Galícia, a Canàries, i sembla que ho estigui fent a Navarra. La concentració del nacionalisme el pot enfortir i fer-ho més rellevant. Si això és així parlar de concentració no hauria de ser una quimera. Respecte als afegitons al final el que aquesta teoria amaga és una visió dèbil del nacionalisme. Quan un parla del nacionalisme com a element característic d'una oferta política, quan un parla de pal de paller, de cercar la centralitat, de majoria; no està dient que no s'hagi de tenir un posicionament sobre multitud d'aspectes no directament lligats a la identitat. L'economia del país per un nacionalista no és una cosa secundària. El nacionalisme no és només identitat. El nacionalisme també és benestar, també és construcció de futur, el nacionalisme també és competitivitat, també és modernització i dinamització del país, de fet, ha de ser sobretot això. A CiU o al PNB tothom pensa exactament igual en temes territorials, en temes de deslocalització empresarial, en temes de fiscalitat; òbviament que no. Els partits no són monolítics. Al final sempre és una qüestió d'on posa l'accent cadascú. Alguns ho posen en el nacionalisme sabent que això no se circumscriu a la personalitat cultural sinó que va més enllà i que s'han de saber donar respostes als reptes econòmics i ambientals del país. És una aposta que creu que el nacionalisme pot funcionar com a cola i element de síntesi per concentrar molts d'homes i dones i moltes associacions al voltant d'una idea motor. Sumar i concentrar pot tenir sentit aquí i ara; precisament perquè l'atomització és un handicap, com ho és renunciar a tenir vocació de majoria, i anar cap a un extrem enlloc d'anar cap a la centralitat sociològica del país.
Josep Melià Ques. Missèr.
0 comentarios:
Publica un comentari