Ercscuses

Miquel A. Maria

Hi he pensat dues vegades abans de continuar polemitzant amb Bernat Joan. No és fàcil discutir amb algú amb qui estàs d'acord en la major part de coses, i la meva coincidència ideològica amb les tesis de l'eurodiputat d'ERC és més que notable. Si ho faig és per dos motius: perquè crec que la nostra controvèrsia pot ser clarificadora per als eventuals lectors interessats en les mateixes curolles que nosaltres dos (si bé és cert que cadascú és amo de pintar la realitat del color que vulgui), i perquè el nostre debat no és tant ideològic com d'estratègia, i aquí sí que pensam diferent. Encara diria més: crec que les nostres diferències són, en el fons, d'actitud.

Bernat Joan posa mà de l'argument de l'extrapolació: cada illa, diu, té les seves característiques específiques, i el que ocorre en una de les Balears resulta del tot difícil d'extrapolar-ho a les altres. Ben d'acord. Servidor, menorquí, som especialment sensible a aquestes coses. Però, amb franquesa, l'argument em sembla poc sòlid provenint d'un partit que s'ha fet un lloc a les Balears... justament per l'extrapolació del que passa al Principat. A Mallorca, a Eivissa, a Formentera i a Menorca, l'efecte Carod representa una reacció tan provinciana com l'efecte Zapatero.

No, amb el plagi que vaig fer la setmana passada d'un article de Bernat Joan no pretenia fer cap extrapolació, sinó apuntar, com he dit abans, a una qüestió d'actituds. La direcció d'ERC al Principat ha decidit reeditar el tripartit perquè ha fet prevaldre una actitud de responsabilitat i pragmatisme, sabent que la seva gestió serà difícil i que requerirà sacrificis. La mateixa actitud possibilista i pràctica és la que ha dut ERC a Eivissa a renunciar a «mesurar forces», com tant els agrada dir -amb aquesta expressió tan marcial tancava Bernat Joan el seu últim article. La solució, el resultat, és distint en cada cas: a un lloc, pacte de govern; a l'altre, coalició preelectoral. Però l'actitud és la mateixa. I és això el que no veig a Mallorca

Pretendre que el Bloc per Mallorca és un salvavides per a polítics amb problemes de flotabilitat és un reduccionisme xerec i maliciós, impropi en algú de la talla de Bernat Joan. I d'altra banda, el presumpte maltractament al qual els partits integrants del Bloc haurien sotmès ERC-Mallorca és una qüestió tan subjectiva, depèn tant de les percepcions, que podríem discutir hores i no arribaríem a treure'n l'entrellat.

El que resulta curiós és que un partit extraparlamentari a les Illes Balears s'expressi amb aquesta prepotència referint-se a unes forces polítiques que fins ara han tret representació, i d'una manera notable, a totes les convocatòries electorals municipals i autonòmiques. Com hem de llegir aquesta paradoxa? No us hi escarrasseu: no és una mostra de com de malament estan els polítics, sinó un signe inequívoc de com de fotut està el país. Aquí, mentre hi ha partits i ciutadans que malden per fer tot quant calgui per impedir una nova majoria absoluta del PP, n'hi ha d'altres que prefereixen fer política ficció i s'estimen més «mesurar forces». És, dèiem, una qüestió d'actituds. Ignoren, i aquest és el drama, la descripció -lúcida, descarnada, dolorosa- del panorama que feia Pere Antoni Pons a un dels seus magnífics articles (DdB, 12 de novembre): «en aquests moments [el PP] és a punt d'assolir definitivament el seu objectiu: fer que qualsevol altra Mallorca sigui, per sempre més, inconcebible». I continua, més avall: «L'únic futur real i realista, avui, és el que arriba fins a les eleccions autonòmiques del 2007. No més enllà, perquè serà llavors quan el PP rubricarà sense remei ni marxa enrere la seva propietat sobre el present i el futur de Mallorca, o, al contrari, perquè serà llavors quan aquells que aspiren a una altra Mallorca podran començar a posar-la en pràctica, a construir-la». Jo no ho sabria dir millor.

Miquel A. Maria. Professor

Diari de Balears: 21/11/06